Universitat de masses vs universitat d’excel·lència?

La universitat del segle XXI no té res a veure amb la universitat del segle XIX. Aquesta era una mera instància on els fills de les elits més exclusives rebien coneixements que venien d’antic i que els il·lustraven per exercir professions liberals, administrar les seves hisendes o bé conrear les arts més refinades. Ara la universitat del segle XXI és a l’abast de la gran majoria de grups socials, s’hi crea i difon coneixement, és motor de desenvolupament econòmic i garantia de qualificació professional. L’educació superior en general, i la Universitat en particular, gaudeix d’un gran prestigi social.

Tot aquest canvi va tenir lloc al llarg del segle XX. La Universitat de masses començà a originar-se als EEUU d’Amèrica tant per la necessitat del desenvolupament econòmic de disposar de més treballadors altament qualificats com per les polítiques socials que afavorien que els veterans de la Segona Guera Mundial s’atansessin a l’educació superior. Així, les classes mitges anaven accedint progressivament a la Universitat. A partir d’aquest moment, la Universitat de masses, és a dir, l’equitat en l’accés, s’estengué arreu.

Però a l’inici d’aquest procés ja es van establir dues grans diferències. Als Estats Units d’Amèrica hi ha una forta participació privada en el finançament d’aquest accés, mentre que a Europa qui garanteix l’accés ha estat l’Estat mitjançant el finançament públic. Ara bé, aquesta història d’èxit també té el seu cantó fosc:

•  El dilema entre ser una universitat orientada a la recerca o bé una universitat orientada a la docència. Nominalment, totes les universitats proclamen la qualitat de la seva docència i l’alt nivell de la seva recerca, però els rànquings parlen per ells mateixos. Una universitat orientada a la recerca té més fàcil obtenir finançament addicional i alternatiu front a una universitat orientada a la docència
• El dilema entre excel·lència i equitat. Els recursos són finits ateses les restriccions econòmiques imposades pels marcs jurídics, polítics i institucionals que condicionen l’educació superior. I assolir l’excel·lència requereix més recursos per enlairar-se per sobre de la mitjana. Per tant, el sistema d’educació superior s’enfronta al dilema mai resolt de destinar els escassos recursos per garantir la màxima accessibilitat o bé destinar-los a la millora la recerca, la docència, la transferència dels resultats de la recerca al mercat i la internacionalització

Sigui com sigui, la demanda mundial d’educació superior segueix pujant i molt a inicis del segle XXI, fent evident l’anomenada societat del coneixement. En paral·lel, la inversió en obtenir un grau en l’educació superior es tradueix després en feines més ben pagades, alhora que el mercat acaba exigint altes qualificacions per a perfils professionals que no es requerien 20 o 30 anys abans. Alguns científics apunten un altre fenomen referit als efectes del canvi tecnològic constant i accelerat: la cursa entre educació i tecnologia. En aquesta cursa, només els que són capaços de formar-se permanentment poden superar el risc de quedar desfasats i, alhora que el canvi tecnològic pressiona els salaris a la baixa, hi ha amplis sectors socials que queden descavalcats d’aquesta cursa, creant així una societat encara més dual.

En definitiva, es dóna per suposat que els individus surten beneficiats de la seva inversió en educació superior, perquè la Universitat incrementa la productivitat dels treballadors, i per tant la societat ha de seguir invertint –per vies privades o públiques- en educació superior. Ara bé, en paral·lel també cal un major control social sobre com les institucions d’educació superior preparen als seus graduats. D’això en diem retiment de comptes. En qualsevol cas, resulta indiscutible la necessitat que qualsevol Estat democràtic garanteixi la possibilitat d’accés a l’educació superior a tothom que disposi del talent suficient.

El dilema real entre universitat de masses i universitat d’excel·lència es troba aquí: no tota l’oferta universitària té la mateixa qualitat, i existeix consens que molta inversió que es fa en educació superior no té un retorn clar, en termes d’eficàcia i eficiència. Per aquesta raó, la lluita per garantir el màxim accés a una educació de qualitat acaba desembocant en competència entre universitats per tendir cap a l’excel·lència.

Per saber-ne més