Talent, classes creatives, oportunitats i metròpolis

Fa uns anys va arrencar amb força el debat sobre el talent. En plena societat del coneixement, les possibilitats de generar noves àrees d’activitat econòmica -la nova economia- passen per la capacitat d’atraure i fixar el talent que tenen les noves classes creatives descrites per Richard Florida ja fa uns anys. En conseqüència, des d’una perspectiva pública de promoció econòmica local i des d’una perspectiva privada de creació de nous productes i serveis per a nous mercats, cal una estratègia per atraure les persones que conformen aquesta nova classe creativa perquè porten el talent amb ells i allà on es fan forts l’entorn en surt beneficiat.

És la lluita per l’atracció i la fidelització del talent que s’ha desfermat ja fa temps entre àrees metropolitanes, atès que són aquestes les úniques capaces de proveir un entorn que la classe creativa valora. Existeix una estratègia per a les àrees metropolitanes per captar i retenir el talent? Doncs sí, i un bon exemple el trobem en el cas del Canadà

Repassem, però, breument aquí quins són els 4 elements fonamentals d’una estratègia metropolitana que permeti aprofitar les oportunitats que comporta l’atracció i fidelització de talent en un món globalitzat.

• En primer lloc, abordar la qüestió des de la perspectiva de la persona. Captar talent i retenir-lo implica acollir adequadament la persona: facilitar-li l’accés a l’habitatge, que no tingui problemes burocràtics en relació a les lleis d’estrangeria, que la família que l’acompanyi tingui un accés fàcil a serveis fonamentals com la salut i l’educació, qualitat de l’entorn urbà, una societat tolerant, etc. El desenvolupament professional queda així més garantit per la integració social. Aquest primer requeriment estratègic correspon bàsicament a la definició de polítiques públiques per part del govern de la ciutat

• En segon lloc, cal una aliança entre les entitats que conformen els vectors de la societat del coneixement: corporacions amb més capacitat d’innovació, centres de recerca, universitats, centres de referència internacional en l’àmbit econòmic, polític, científic-tecnològic, cultural, sanitari, artístic, etc. Cada entitat ha d’estar disposada a participar d’una estratègia conjunta que aporti centralitat a la pròpia metròpoli. Totes aquestes entitats han d’estar interessades en inserir la seva metròpoli com a node potent en la xarxa dels fluxos internacionals del talent i també en crear un entorn propici per al desenvolupament del talent local. Aquest segon requeriment estratègic correspon a la primera fase de la col·laboració público – privada i tindria per objectiu la creació de consens.

• En tercer lloc, caldria identificar les palanques de canvi que permetran disposar, per a cada entitat, d’una estratègia coordinada de captació i fidelització del talent. Aquesta seria la segona fase de la col·laboració público – privada i cada actor hauria d’identificar els seus camps de millora. Per exemple, les universitats i els centres de recerca haurien de revisar el seu rol en la captació de talent internacional: exportem prou coneixement? Som presents als fluxos de mobilitat internacional d’estudiants i investigadors? De quins instruments disposem per atraure i fidelitzar els millors estudiants i els investigadors més reputats? Les grans corporacions, els hospitals, els thinks tanks, etc., també haurien de fer-se les preguntes pertinents. I d’aquí n’hauria de sortir una agenda d’accions coordinada i que apunti cap al mateix objectiu.

• Finalment, caldria pensar en la governança del sistema. Si es tracta d’assumir compromisos i exercir la pròpia responsabilitat vers un objectiu comú, quins han de ser els elements de seguiment, avaluació dels resultats obtinguts i de retiment de comptes de l’estratègia conjunta en l’atracció i la fidelització del talent? Com es governa tot plegat? Potser és necessària una nova funcionalitat per als organismes públics encarregats de la promoció econòmica metropolitana que garantís l’èxit en aquesta fase d’acció.

Realment, les regions metropolitanes que aconsegueixen posar a l’agenda pública la qüestió de la captació i retenció de talent s’albiren com les més ben posicionades en el taulell global. La resta, no.