Cal una nova política de Desenvolupament Econòmic Local?

Les polítiques de promoció econòmica són, des de fa dècades, una de les prioritats dels governs locals. Us proposem una breu reflexió sobre quins són els inputs que inspiren aquestes polítiques públiques i la seva eventual necessitat d’actualitzar-los per tal de facilitar el desenvolupament econòmic local.

El diagnòstic

Dins del paraigua del desenvolupament econòmic local s’hi apleguen totes aquelles polítiques públiques que tenen com a finalitat afavorir la reactivació de l’economia i la dinamització de les societats locals i que, mitjançant l’aprofitament dels recursos endògens existents en un territori determinat i la cooperació publico-privada, és capaç d’estimular i fomentar el creixement econòmic, creant ocupació a fi de millorar la qualitat de vida i el benestar social de les poblacions locals. Aquesta és la definició clàssica (Mateo Hernando, Emmarcament teòric i conceptual  del desenvolupament local i la promoció econòmica).

Així, resumint, els grans objectius serien:

• Diversificar l’activitat econòmica d’una ciutat o territori
• Crear ocupació
• Millorar la qualitat de vida i el benestar dels ciutadans

Arrel del principi d’autonomia local, les administracions van començar a impulsar aquest tipus de polítiques per afrontar els efectes de la crisi econòmica de finals dels anys setanta del segle XX. Si bé aquestes polítiques no disposen d’un finançament garantit per llei, ja que són polítiques assumides de manera voluntària per les administracions locals, tradicionalment ha estat la Unió Europea qui n’ha finançat el desenvolupament.

Així, per exemple, l’Estratègia per a l’Especialització Intel·ligent (RIS3) de la Unió Europea posa especial èmfasi en el desenvolupament local, com ja hem vist en articles anteriors. Alguns dels instruments de l’Estratègia d’Especialització Intel·ligent de Catalunya són les Comunitats RIS3CAT i els PECTS, els Projectes d’Especialització i Competitivitat Territorial, on els governs locals tenen un clar protagonisme.

Una mica d’història

Les polítiques de promoció econòmica local van començar creant sòl per a l’activitat econòmica, sòl industrial, els famosos polígons. Es tractava de facilitar l’aterratge de noves empreses davant els potents canvis estructurals de finals del segle XX. Però, i els municipis sense possibilitat de desenvolupar sòl industrial? I els municipis marcadament turístics? I les grans ciutats que no volien les grans fàbriques d’antany? Per aquestes i altres raons també es van començar a desenvolupar polítiques de formació per a les persones sense feina, intentant afavorir la seva requalificació professional perquè aquestes tinguessin majors possibilitats de trobar feina.

Posteriorment, el focus oscil·là també cap a les empreses i es començaren a impulsar les conegudes incubadores d’empreses, alhora que es començava a dialogar amb l’empresa com a partner en diverses iniciatives locals. El tradicional divorci administració – empresa començava a esberlar-se.

GRÀFIC | Evolució de les polítiques de promoció econòmica

El paradigma sobre el desenvolupament econòmic local

La tònica general de les polítiques de desenvolupament econòmic local posa l’accent en la persona des dels seus inicis. L’Administració “ha d’ajudar” a qui no té feina o a qui vol crear una empresa. La gènesi de les diferents polítiques públiques en desenvolupament econòmic local és “l’assistencialisme”. De la mateixa manera que cal atendre una persona malalta, també cal atendre qui no té feina o qui vol establir-se pel seu compte.

L’administració local ha desenvolupat un rol de caràcter reactiu, sovint caient en estratègies formatives i d’assessorament que apoderen poc les persones perquè duguin a terme els seus propis projectes vitals i es dotin de capacitats per a emprendre’ls. En aquest sentit, la formació a les persones sense feina és la política pública estrella de la promoció econòmica local, però els garanteixen realment la inserció laboral?

Si bé al llarg dels anys en centre d’interès ha anat incloent també l’empresa, encara avui el pes de l’acció pública en desenvolupament econòmic local recau en la persona en situació d’atur. Barcelona Activa, l’agència de DEL de la capital catalana que compta amb una sòlida reputació internacional, encara avui (juny de 2017) practica aquest política: formació per als qui no tenen feina.

Així, l’administració local hi juga un rol secundari, prestant suport a persones i empreses però sense implicar-se de manera proactiva en el quid de la qüestió. Podrien tenir els governs locals un rol més actiu en la dinamització econòmica? No és també l’Ajuntament un agent econòmic?

A més a més, sovint les polítiques de desenvolupament econòmic local no han anat acompanyades d’una visió transversal ni d’una coordinació entre les diferents àrees de govern de l’administració. Si els programes es dissenyessin i s’implementessin de manera conjunta, el seu impacte real seria més elevat i mesurable. També existeixen altres dificultats en l’actual paradigma que poden situar les polítiques de DEL en un atzucac:

• La manca de sincronia en el llenguatge i els tempos entre el sector públic i el privat
• Les dificultats per finançar projectes de desenvolupament local a llarg termini, sobretot per causes burocràtiques.
• Formació i orientació laboral orientada exclusivament als col·lectius de ciutadans amb més dificultats d’inserció laboral

Nous temps, noves polítiques de desenvolupament econòmic local

Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Agències i Consorcis farien bé en repensar el paper que hi juguen. També s’haurien de repensar alguns òrgans del Govern Català com el Servei d’Ocupació de Catalunya, el gran finançador de polítiques i figures professionals en el desenvolupament econòmic local que ja són caduques i poc funcionals. El finançament que ve d’Europa en matèria de DEL és un bon esperó que cal saber aprofitar per reinventar les polítiques de promoció econòmica.

El paradigma ha de canviar: d’assistir a la persona que no té feina, l’Administració ha de passar a representar un agent de dinamització de les economies locals, deixant enrere el rol subsidiari. Això no vol dir que calgui deixar de fer cursos de formació per a persones aturades i per a col·lectius en risc d’exclusió social, sinó que cal fer alguna cosa més. A tall d’exemple, algunes de les línies de treball amb les que caldria començar a treballar serien, entre altres:

• L’articulació de la Quàdruple Hèlix als territoris
• La captació de talent
• El desenvolupament de les indústries culturals
• La projecció internacional
• L’articulació de l’especialització productiva del territori
• La col·laboració públic–privada com a estratègia d’intervenció
• Les estratègies locals en política fiscal i d’incentius
• El foment de l’emprenedoria en el sistema educatiu
• La clusterització del sistema educatiu amb l’ecosistema productiu
• La incorporació de la “S” de social en l’impuls de les smart cities

Des d’U·TRANS col·laborem amb diversos governs locals que han entès la necessitat d’un plantejament proactiu en DEL.