Posant en valor les antigues colònies industrials

El valor de les antigues colònies industrials al segle XXI passa per tenir en compte que Catalunya és un país d’industrialització antiga. Des de la ciència històrica s’afirma que a finals del segle XIX ja era un país plenament industrial, malgrat que moltes àrees romanien rurals. La industrialització fou intensa i s’endinsà per tot el país seguint el curs dels principals rius.

En el cas de l’Ebre, a través de l’explotació minera del carbó. En el cas del Ter i el Llobregat, a través de la indústria tèxtil. La mineria s’extengué arreu a la recerca de materials valuosos. Barcelona, el port i el seu entorn immediat amb una gran diversificació industrial.

Com a testimoni d’aquesta època ens ha arribat un patrimoni arquitectònic i cultural en forma de magatzems, fàbriques i colònies fabrils. A dia d’avui, encara no està massa clar com gestionar-lo ni com proveir-li un nou valor d’us social.

La realitat de moltes colònies és que, un cop abandonada l’activitat productiva principal i tradicional, van ser reparcel·lades per a acollir diverses activitats industrials. Alhora, el conjunt arquitectònic es degradava i els antics habitatges eren abandonats. Bona part de les colònies industrials que han arribat fins avui estan en mal estat. Hi predomina la degradació, l’abandonament i els usos productius fora d’ordenació.

Així, des d’un punt de vista tradicional, la primera intervenció acostuma a consistir en intentar preservar aquest patrimoni. L’instrument principal són les figures de planejament urbanístic. Ara bé, sovint aquesta mateixa protecció és tan gelosa i rotunda que fa inviable qualsevol operació posterior de regeneració urbana en termes de mercat. Per tant, amb aplicacions draconianes de mesures urbanístiques no n’hi ha prou. Cal obrir més el focus.

En la gènesi i vida de les colònies industrials, en termes de relat cal distingir tres moments fonamentals:

• De mitjans a finals del segle XIX: la font d’energia fonamental era el carbó aplicat a la tecnologia del vapor i, per al cas català, a la indústria tèxtil principalment. Així, la fàbrica es convertí en el centre articulador de l’espai de vida. S’hi treballava, s’hi vivia al costat i la vida social també girava al seu entorn
• Segle XX: la font d’energia passà a ser l’electricitat, sovint obtinguda a través de combustibles sòlids. La tecnologia fonamental passà a ser el motor elèctric i el motor d’explosió. S’aplicà a una gran diversitat de sectors econòmics com el químic, l’electrònic o l’automòbil. Així, la colònia entrà progressivament en crisi. El procés de canvi tecnològic s’acompanyà del procés d’urbanització massiva. Igualment, tingué lloc la segregació espacial dels usos del sòl i donà lloc a la mobilitat privada
• Inicis del segle XXI: hom endevina que s’han d’imposar les energies renovables i la generació distribuïda d’energia. Cadascú passarà a ser productor i consumidor. La tecnologia clau, ara, és la digitalització, que permet una producció descentralitzada. I és aquí on el rol de les antigues colònies industrials pot ser recuperat. Ara bé, formant part del concepte de ciutat compacta que permet la compatibilitat d’usos. La idea és produir energia, descentralitzar l’activitat econòmica, viure i treballar a prop i mesclar activitats productives i creatives en el mateix espai.

Per tant, en aquest nou context, quines serien les claus per a una transformació efectiva i harmònica de la nostra herència industrial a partir de les noves oportunitats? Avancem els següents elements de reflexió:

• Fer un plantejament global. Cal combinar la revitalització urbana, social i econòmica de la colònia amb la preservació de la memòria històrica. Per tant, la figura urbanística que s’apliqui haurà de permetre aquesta versatilitat
• Destacar, en el procés de recuperació, el seu element icònic com a punt que representa la identitat i l’essència de l’antic complex industrial
• La col·laboració público-privada esdevé crucial per a dur a terme molts dels projectes de rehabilitació que els ens públics planegen en primer lloc. Amb posterioritat, els ens privats sovint inverteixen i se’n beneficien. No obstant, la primera iniciativa de promoció sempre és pública
• Introduir elements de participació ciutadana, atès que hi ha més possibilitats que el projecte sigui més acceptat. A més, el diàleg amb els veïns a l’hora de la presa de decisions pot influir positivament en evitar el fenomen de la gentrificació. Cal evitar l’expulsió dels veïns després d’un procés de revalorització urbana.
• Incorporar en els resultats de la rehabilitació els equipaments, la nova activitat econòmica (nous usos industrials vinculats a l’economia del coneixement), l’habitatge i espais lúdics polivalents.
• Apostar per la incorporació al projecte d’empreses generadores d’espais de co-working, d’espais de co-living. Especialment, per a professionals d’entre 25 i 40 anys, que viuen sols. També viuen en parella, no tenen fills, treballen a empreses tecnològiques i es desplacen al lloc de treball en transport públic, moto o bicicleta
• Incorporar, en la mesura del possible, un equipament de difusió i socialització de les tecnologies digitals. Ha de servir a les poblacions veïnes i crear una nova centralitat per a l’emprenedoria i l’aprenentatge

A continuació es presenten alguns casos que poden considerar-se com a exitosos i que, per tant, aporten idees sobre com plantejar la creació de nou valor social per a aquest patrimoni:

• El REC.0 és un esdeveniment que té lloc a l’antic barri industrial adober d’Igualada
• La Colònia Güell és un cas d’èxit en l’àmbit turístic del Baix Llobregat i de l’àrea metropolitana de Barcelona
• La fàbrica Fabra Coats, de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar, avui reconvertida en centre de creació cultural
• La fàbrica del Vapor  Aymerich, Amat i Jover a Terrassa, avui reconvertida en seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya
• L’antic edifici de la Tabacalera de Donosti, avui reconvertit en un potent centre internacional de cultura contemporània.