La resistència al canvi dins les organitzacions (I)

Desitjar no canviar és quelcom comú en la vida de les organitzacions, com ho és també en la vida de les persones. Oposar resistència als canvis que s’endevinen a l’horitzó és una actitud molt humana, i les organitzacions no són més que persones agrupades per assolir uns objectius. Per tant, la resistència al canvi en les organitzacions és una extensió de la resistència al canvi que fem les persones.

Perquè ens solem oposar als canvis?

Imaginem per un moment els temps prehistòrics en els que la Humanitat vivia majoritàriament en cavernes, en petits grups de Neandertals que caçaven i recol·lectaven conjuntament i que per les nits es refugiaven en coves i grutes. La Humanitat va estar milers i milers d’anys vivint així, molts més segles que no pas fa que vivim en pobles i grans ciutats. Doncs bé, ara seguim imaginant que en un moment determinat, les condicions climàtiques i ambientals varen anar canviant: el clima esdevingué més càlid, la caça fou més abundant, la població anà augmentant, la rudimentària tecnologia evolucionà, s’entrava més freqüentment en contacte amb nous grups humans.

En aquestes noves condicions, ben segur que alguns humans varen plantejar abandonar els assentaments en grutes i coves -trencant els grups humans establerts- i anar a descobrir nous territoris de caça, nous paisatges, nous llocs on establir-se, caçar, recol·lectar i reproduir-se. Podem suposar que altres humans varen oposar-se fermament a que algú abandonés el que ara anomenen statu quo. I no és esbojarrat pensar que els humans que comptaven amb una posició socialment i econòmica més favorable dins dels col·lectius d’humans troglodites, varen oposar-se aferrissadament a les pretensions dels que qüestionaven l’statu quo i volien marxar. Podem seguir imaginant discussions acalorades, drames familiars, cops i garrotades, fins i tot assassinats. Pura lluita primitiva per canviar o no.

Sigui com sigui, la Humanitat va acabar sortint de les cavernes, i fins aquí hem arribat. Perquè, per tant, la resistència al canvi?

Algunes claus explicatives

Al llarg de la història de la Humanitat s’han independitzat nacions, s’han adoptat nous costums i convencions socials, s’han generat canvis tecnològics, s’han desenvolupat nous sistemes de producció econòmica i de reproducció social. Tots aquests processos han generat la corresponent resistència al canvi, la defensa a ultrança de l’statu quo. El canvi, però, ha anat endavant. El nou statu quo creat és prou impredictible, i segur que en bona part és resultat de la lluita entre les forces del canvi i les forces conservadores.

Les organitzacions són el motor de la Humanitat. Un individu difícilment pot crear un canvi històric, però un col·lectiu humà agrupat en una organització pot generar força impacte: l’Església Catòlica, un exèrcit, un Estat-Nació, una organització internacional, una associació de professionals, una empresa mercantil, un partit polític, una comunitat de propietaris, un club esportiu. Tot això són organitzacions dins les quals també es reprodueix la dialèctica entre acomodació al canvi versus resistència al canvi.

Quan una organització té dificultats per subsistir o per acomplir les seves finalitats socials, segur que és moment per abordar el canvi. Quan tot va bé també pot ser un bon moment per abordar el canvi, però costa més. En moments de crisi l’abordatge del canvi és obligatori, i és en aquest moment quan les forces que s’oposen al mateix es manifesten en tota la seva cruesa.

Les raons i l’argumentari de la reacció

Les raons per les quals algunes persones s’oposen al canvi dins les organitzacions són, bàsicament:

• Pèrdua de capacitat d’influència dins la futura organització post canvi
• Raons de tipus ideològic. Són una projecció de l’egoisme personal atès que la persona creu en la superioritat de les seves idees i en la inevitable necessitat d’imposar-les. És a dir, superioritat moral
• Por a allò desconegut
• Mandra, autonegació de l’esforç

I la categorització dels arguments a partir dels quals manifesten de manera més velada o més explícita la seva resistència al canvi serien (fig.1):

• Legalisme: oposar-se al canvi argumentant impediments de tipus legal, especialment vinculats al sistema de governança de l’organització
• Informacionisme: Al·legar manca d’informació suficient per fonamentar adequadament el canvi: buscar la paràlisi per l’anàlisi
• Elitisme: qüestionar la legitimitat de totes les persones implicades a prendre una decisió i voler-la reduir a una minoria il·lustrada i qualificada. La persona que argumenta plantejaments elitistes s’autoinclou -inevitablement- dins l’elit
• Falsejament: presentar-se públicament com a partidari del canvi, però argumentar que el canvi previst no és possible ateses unes o altres raons
• Dilació (procastinació): apel·lar a la manca de temps atès el calendari fixat, veure precipitació en el procés argumentant que amb més temps el procés de presa de decisió serà més correcte
• Processisme: criticar el procediment seguit fins la data qüestionant decisions ja preses perquè es disposa ara de nova informació que, precisament, no es disposava en el moment en que es van prendre les decisions
• Aparadorisme: si es produeix el canvi es faran evidents comportaments, actituds, decisions com a manifestament erronis, i una persona o més quedaran en evidència. La persona cerca qualsevol argument contra el canvi per salvaguardar la seva imatge i prestigi personal.

Conclusió

En definitiva, les persones que amb les seves actituds fan resistència al canvi ben sovint no són conscients de les conseqüències que això pot comportar. No actuen de mala fe, però són incapaces de posar en una balança els seus prejudicis i la simple desaparició de la seva organització. Quan l’objectiu sempre és que no es prengui cap decisió per evitar qualsevol canvi, el risc de desaparició de l’organització és enorme. Reprodueixen en ple segle XXI el dilema que ja varen plantejar troglodites i Neandertals quan alguns d’ells s’oposaven al fet que la Humanitat abandonés les cavernes. Afortunadament la Història demostra que no tenen cap futur.

Aquest article és el nostre petit homenatge a en Carles Capdevila, una font d’inspiració permanent per a nosaltres.