El desordre global i les ciutats

Els observadors internacionals apunten que durant la propera dècada es consolidarà un escenari de desordre i inestabilitat global, alhora que el paper de les ciutats s’accentuarà com a proveïdores d’inclusió social, de sostenibilitat ambiental i d’economies resilients. Com es pot gestionar aquesta aparent disjuntiva?

La Humanitat està coneixent, a inicis del segle XXI, un conjunt de reptes majúsculs als que no sembla fàcil trobar-hi el desllorigador. A la crisi financera global de 2008 hi ha seguit, una dècada més tard, la crisi econòmica provocada per la pandèmia de la Covid-19, que en molts territoris s’ha encavalcat a l’anterior afectant greument a àmplies capes de població. Addicionalment, el posicionament geoestratègic global per assegurar àrees d’influència en la lluita pel control de recursos (energia i matèries primeres, bàsicament) reprodueix amb força lògiques de relacions internacionals que són calcades a les que ja existien al segle XIX. Aquesta lluita en termes de competència i de no cooperació porta conflictes crònics, desplaçaments forçats de població i guerres inesperades com la d’Ucraïna, que reforcen la lògica de desordre global.

Ciutats i metròpolis: factor d’ordre internacional?

Les ciutats i les àrees metropolitanes són els nous híper territoris on té lloc la conversa global entorn les tendències de desenvolupament local, millora dels sistemes de governança i posicionament estratègic per a la captació dels recursos que seran el motor de l’economia del segle XXI: el coneixement i el talent humà. Més encara, les ciutats són autèntics laboratoris on implementar polítiques públiques i esquemes de col·laboració públicoprivada per avançar en sostenibilitat ambiental, inclusió social i resiliència econòmica.

Ara bé, la realitat del món actual fa evident que les lògiques del poder global no han canviat i que controlar l’accés  a les fonts energètiques i als recursos essencials són, encara, les lògiques dominants entre els estats. Més encara quan la Humanitat encara no ha aconseguit articular un sistema de govern global per al sistema financer. La transició energètica i la transició digital no acceleren. Aquesta és la paradoxa global a la que s’enfronta la humanitat a inicis del segle XXI i que ha de reformular el paper de les ciutats i les àrees metropolitanes.

Les funcions essencials de la ciutat en el nou context.

A nivell local, els líders públics i privats han de liderar. Aquí, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar. Per tant, quins serien els motors en les ciutats i àrees metropolitanes en temps postpandèmics i de desordre global? El professor Bruce Katz n’apunta cinc:

1. Captació de recursos públics i privats per impulsar projectes transformadors. En aquest sentit, tant ens referim a esquemes de finançament com el EU Next Generation com a la necessitat d’aixecar inversions privades. Sempre és més fàcil captar finançament quan els projectes estan ben definits.
2. Activar la funció de requalificació professional de la força de treball local, i fer-ho en col·laboració amb les institucions locals de formació i amb l’objectiu d’articular hubs d’innovació en metodologies formatives i sempre en contacte amb les necessitats dels sectors econòmics locals, vetllant també per a la seva clusterització.
3. Molt vinculat al punt anterior: transformar l’espai urbà -físicament- per facilitar la creació de clústers urbans i metropolitans especialitzats i on hi conflueixin les quatre parts que composen l’anomenada quàdruple hèlix: el sector privat, el sector públic, el sector del coneixement i el sector social i de la ciutadania.
4. Assegurar el finançament de la innovació. Això equival a dir que cal fomentar l’emprenedoria i les necessitats de finançament de les start ups que sorgeixin a la ciutat. Les xarxes de business angels han de col·laborar, en benefici propi, amb les administracions locals que, per vocació, acullen les fases inicials dels projectes emprenedors o d’incubació. Un cop els projectes d’innovació són viables al mercat, cal assumir que la funció pública ha acabat.
5. La transformació institucional és essencial per guanyar agilitat i respondre a les demandes que, amb insistència, recauen sobre l’Administració Pública. El tradicional infra finançament de les administracions ha de deixar de ser un argument, i les rigideses en les relacions laborals i en la contractació, també.

Qui té el control? Qui és responsable?

És cert que les administracions locals, les administracions més properes a la ciutadania, són també les més accessibles i sobre les que recauen les demandes més directes. Alhora, però, és a nivell nacional on es prenen les decisions de major transcendència, i és en aquest nivell de presa de decisió on entra en joc la influència de grans empreses, grups de pressió i de professionals lobbistes. Com a resultat, les responsabilitats es difuminen davant de la ciutadania i la incertesa i la sensació de desordre persisteix.

Contra aquesta realitat innegable, i en un entorn de desordre global, només hi ha una actitud possible per part de les elits i dels poders públics locals que pot transmetre seguretat a la ciutadania i que pot ajudar a sortir de l’atzucac: lideratge i projecte, mentre no arriba un sistema de governança global i una erosió del poder judicial que ostenten els dos centenars d’estats que composen la geopolítica global. En conseqüència, aquest context atorga a les ciutats i als seus líders locals un nou i insospitat paper de gran transcendència.

La ciutat emprenedora

La ciutat emprenedora és la que té un projecte i el lideratge que li permet navegar fins a bon port en un oceà d’incertesa i desordre. Les ciutats, les àrees metropolitanes i, per osmosis espacial, les àrees periurbanes i rurals que les conformen són l’escenari on pot tenir lloc l’experimentació de noves solucions escalables a altres contextos geogràfics. I això és vàlid per a una gran ciutat al cor d’una àrea metropolitana, per a una petita ciutat suburbana i per a una comunitat rural que -per exemple- aspiri a alimentar la gran metròpoli. Alguns punts del receptari per a les ciutats i metròpolis de la primera meitat del segle XXI són:

• Prioritzar projectes d’atracció i fidelització del talent entorn dos camps aparentment oposats: la cultura, la creativitat, les arts i l’enginyeria en totes les seves vessants.
• Amb normatives reguladores es poden consolidar situacions desitjables, però difícilment s’avança més enllà. Cal emprenedoria, innovació i col·laboració publicoprivada.
• Els i les líders de la ciutat (tant de l’àmbit privat com públic) s’han de posar d’acord en la manera de diversificar i especialitzar la seva base econòmica. En un context d’incertesa, els monocultius són una feblesa estratègica.
• Cal donar tot el suport a les persones i a les entitats que plantegin projectes emprenedors o d’innovació, bé sigui en el camp de la inclusió social, bé sigui en el camp de la indústria 4.0. Qualsevol iniciativa emprenedora respon a una necessitat social, i ha de ser possible que generi una oportunitat de negoci perquè sigui sostenible.
• Crear imaginaris col·lectius i visions compartides mitjançant relats que generin entusiasme i projecte compartit. La identitat compartida sempre ajuda.
• Persistir per superar les dificultats en posar-se d’acord en alguna cosa. És aquesta l’única alternativa si es vol crear valor afegit de llarga durada.

Com a conclusió, val a dir que ningú no sap què passarà en un món de desordre, però cal evitar al màxim que el resultat final de tot plegat sigui fruit de centenars de milions de petites decisions preses per consumidors individuals sense incorporar la necessària mirada col·lectiva. No hi ha altra alternativa que lideratge, projecte i persistència.