En un món digital i global com l’actual, alguns territoris estan més ben posicionats que d’altres per raó de la seva connexió als fluxos globals que intercanvien coneixement, innovació, creativitat, capitals, persones, mercaderies, béns i serveis.

Així, a tall d’exemple, viure en un lloc ben comunicat per mitjans de transport, amb una excel·lent connectivitat a internet i telefonia mòbil, proper a centres de recerca o de formació superior, on s’hi concentri molta població que demanda serveis de qualitat i amb una societat diversa i tolerant, genera per a les persones que hi viuen majors possibilitats de qualificar-se professionalment, accedir a llocs de treball ben valorats, ser emprenedores i disposar d’un alt nivell de qualitat de vida. En termes generals, aquestes condicions es donen a les àrees metropolitanes. Què passa, per tant, amb els territoris que no formen part de cap àrea metropolitana? Estan en risc de quedar-se sense persones que hi visquin i sense cap dinamisme? Seran, en pocs anys, territoris buits?

No es pot pas viure de l’aire

Més enllà dels gustos personals -hi ha qui és més urbanita o més nou rural, qui li agrada més el mar o més la terra ferma, viure en pobles petits o en grans ciutats-, per poder viure en un lloc cal poder guanyar-se la vida -treballar en un lloc prou proper al lloc de residència- i tenir accés ràpid a serveis de salut, d’educació o lleure. On és, per tant, més factible satisfer aquests requeriments de disposar d’una feina i d’accedir a serveis bàsics de qualitat? A les ciutats i àrees metropolitanes, evidentment: aquestes són les raons per les quals la població opta majoritàriament per viure-hi.

Davant d’aquesta realitat imparable, sorgeixen veus de queixa i denúncia que reclamen una oportunitat per als territoris que s’estan despoblant, que sembla que restin al marge dels grans fluxos globals que abans comentàvem. Però… a qui queixar-se? A qui denunciar? Qui en té la culpa? Així, s’acostuma a reclamar davant les administracions públiques responsables que es facin les inversions necessàries per redreçar aquesta tendència.

 

 

El que ve de fora, el que tenim dins

Normalment, aquests territoris que pateixen situacions que objectivament poden ser qualificades com de poc avantatjoses, queden tenallats per una dialèctica nociva que no els permet sortir del bucle en el que es troben: hem de concentrar els nostres esforços en queixar-nos dins i fora del nostre territori per revertir un pretès greuge o, per contra, fixem una estratègia comuna, local i des de la base per potenciar els nostres recursos?.

El concepte més avançat de desenvolupament local és aquell que parteix de la premissa que qualsevol territori, sigui quin sigui el seu posicionament i grau de maduresa, sempre té algun aspecte de millora o repte per abordar, alhora que cada territori -urbà, periurbà, metropolità, rural, de muntanya, etc.- sempre compta amb uns recursos endògens que poden potenciar-se a través d’esquemes de col·laboració público-privada.

En aquest sentit, des del Servei d’Ocupació de Catalunya s’atorguen regularment subvencions als ens locals que ho sol·licitin per redactar plans estratègics de desenvolupament local i ocupació, el que constitueix una magnífica ocasió per fixar una estratègia comuna que defineixi, de baix a dalt i entre els actors públics i privats locals, quins projectes ens han de portar vers l’horitzó de futur desitjat. El cas de la comarca de La Segarra és un bon exemple de la pro activitat d’alguns territoris que intenten posar en valor el seu potencial.

Entrada anterior

Polítiques actives d’ocupació?

Desembre 23, 2019
Entrada següent

Posant en valor les antigues colònies industrials

Febrer 12, 2020

Deixa un comentari