Anualment, durant el primer semestre, acostumen a publicar-se els coneguts rànquings universitaris. Els resultats acostumen a ser els mateixos any rere any, i en general les universitats no se senten còmodes amb aquestes classificacions. Però tampoc poden evitar entrar en el joc. Públicament intenten relativitzar la importància dels rànquings i fer lluir allò que els interessa en relació als resultats obtinguts. Ara bé, lluny de l’abast dels mitjans de comunicació, els responsables universitaris es miren amb lupa la posició on han quedat en un i altre rànquing, i miren d’establir estratègies que els posicionin millor.

Les principals variables que mesuren els rànquings universitaris fan referència als resultats obtinguts en docència (valoració de l’entorn d’aprenentatge), recerca (ingressos generats i reputació), citacions (impacte de la recerca), posicionament internacional (en professorat, estudiants) i en transferència de coneixement (del laboratori al mercat). D’aquesta manera, agradi més o menys, queden recollides les funcions fonamentals que les societats atorguen als seus sistemes d’educació superior i totes són avaluades de manera externa i objectiva en base als mateixos criteris. Finalment, en relació a les tipologies de rànquings, hom pot establir-ne les següents:

  • Rànquings globals que valoren indicadors sintètics generalistes, on trobaríem els rànquings d’abast i prestigi internacional (ARWU, Times Higher Education, QS).
  • Rànquings multidimensionals basats en una classificació no sintètica, com és el cas de U·Multirank que avalua les institucions en cinc dimensions, entre elles l’impacte en el desenvolupament regional.
  • Rànquings unidimensionals que permeten comparar les universitats en una temàtica concreta, com per exemple l’ocupabilitat (Global Employability THE).

Una altra diferenciació passa per identificar els rànquings segons:

  • Àrees geogràfiques concretes, en tant que podem trobar-ne d’abast mundial o bé de caràcter estatal (CYD, UGR, etc.)
  • Àmbits de coneixement, rànquings que classifiquen per àmbits / camps del coneixement i fins i tot segons matèries

Voler estar més ben posicionat en un rànquing és un comportament humà molt lloable i, per tant, les accions que emprenguin les universitats en aquest sentit són sempre benvingudes. Partim del convenciment que competir de manera honesta i transparent és el factor clau per a la millora de les persones i les organitzacions. Ara bé, és aquí on els responsables de cada universitat poden cometre l’error de pensar que la millora del posicionament de la seva institució en els rànquings és quelcom que depèn exclusivament de la gestió interna que puguin fer en el si de la seva organització.

Per suposat que cal fer canvis interns en les institucions d’educació superior per tal de millorar resultats. Ara bé, tampoc podem menystenir que existeixen alguns factors externs a la universitat que en determinen l’impacte. En aquest sentit, és responsabilitat dels dirigents universitaris d’influir en les polítiques públiques de la seva regió, incloses les que es defineixen a nivell nacional, com per exemple les polítiques públiques de captació i retenció del talent (visats, serveis públics, habitatge, programes de doctorat internacional) o les polítiques de foment de la internacionalització del sistema universitari regional (adaptació curricular, reconeixement acadèmic, acords internacionals, residències d’estudiants, cost dels estudis). Aquí és clau la funció de lobbying que han d’exercir els responsables universitaris davant dels poders públics. D’altra banda, també sabem que l’èxit d’una universitat passa clarament per esdevenir una peça fonamental en el sistema de desenvolupament econòmic local dins de l’esquema de la Quàdruple Hèlix, on la col·laboració entre el sector privat, les institucions públiques locals, les entitats del coneixement i la ciutadania és clau per obtenir resultats en termes de creació i distribució de riquesa.

A mode de conclusió…

1. Les universitats han de preocupar-se per millorar la seva posició dins dels rànquings canviant la seva organització interna, incidint de manera focalitzada en aquells àmbits on hi ha un llarg marge de millora a partir de les sis dimensions del canvi, que podeu veure a la imatge inferior.

2. Han de pressionar els poders públics perquè defineixin polítiques públiques sense les quals no podran assolir un major impacte, vetllant perquè el marc del sistema d’educació superior sigui més flexible i es dediquin recursos a la captació de talent i al foment d’entitats de recerca més competitives i especialitzades

3. Han de tenir una actitud proactiva que les vinculi amb la resta d’agents del seu territori per guanyar en resultats i reputació, generant un major impacte en la qualificació, l’ocupabilitat, en la transferència de coneixement per incidir en el desenvolupament econòmic local i regional.

[masterslider id=”6″]

Fent tot això, una universitat escalarà posicions en els rànquings, però sobretot defensarà el seu rol decisiu en la societat del coneixement, incorporant el compromís amb els reptes del benestar, la cohesió social i la competitivitat territorial. És per a això que convidem les institucions d’educació superior a  treballar per a aquest canvi.

Deixa un comentari