Un dels debats clàssics del pensament econòmic des del segle XVIII, i que encara cueja i amb força, ha estat si els recursos del planeta terra seran suficients per proveir de benestar i salut a la humanitat. En aquest sentit, la pregunta clau a respondre és doble:

  • En un sistema d’economia de mercat (capitalisme) és possible crear riquesa sense que hi hagi creixement? El paradigma dominant, hereu del pensament d’Adam Smith, diu que no ho és. Cal més creixement (i més PIB, més productivitat, més demanda interna, més comerç internacional…) per crear llocs de treball perquè el capital s’atreveixi a invertir, s’incrementi la recaptació d’impostos i sigui possible la inversió pública, etc.
  • Donat l’actual nivell de consum de recursos (petroli i altres matèries primeres, aliments, béns de consum, energia) que té lloc als països del primer món, és possible que la resta del planeta es desenvolupi seguint el mateix model i arribi al mateix nivell de consum de recursos? La corrent de pensament dominant, hereva del pensament de Thomas Malthus, indica que no és possible, que l’ecosistema planetari no ho resistirà.
Adam Smith (1723-1790) and Thomas Robert Malthus (1766-1834)

Adam Smith (1723-1790) i Thomas Robert Malthus (1766-1834)

Actualment, per conèixer l’estat del debat, cal fer una ullada a aquests referents. Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee van publicar el 2014 The second machine age, en la que els dos professors del MIT pregonen la següent revolució tecnològica. Per contra, Robert J. Gordon, de la Universitat de Northwestern, va publicar el 2016  The rise and fall of American growth, on preveu que el creixement del capitalisme ha acabat, un món de creixement zero on esclataran tot mena de conflictes.

Hi ha alguna escletxa d’oportunitat?

Ara per ara, el debat científic i polític actual no ha trobat resposta a aquestes dues qüestions, però sempre hi ha una alternativa velada que, negada per molts científics, no deixa d’aportar-nos una certa esperança: el canvi tecnològic és la clau per a resoldre aquest dilema, atès que sempre acaba aportant-nos una solució que desborda l’escenari del moment. Confiar en el fet que els problemes que ara són irresolubles tindran una solució en el futur i que, per tant, no cal encaparrar-se a solucionar és una actitud ben humana que no deixa d’estar fonamentada en l’evidència de la història econòmica. D’altra banda, cal no entendre el concepte de “canvi tecnològic” en un sentit restrictiu i acotat a l’enginyeria: cal parlar també d’innovació social, noves formes d’organització i producció, etc. Dit d’altra manera la innovació no només ha de ser guiada per la tecnologia

La qüestió del “desenvolupament econòmic local” ha arribat a ser una autèntica obsessió dels responsables polítics de ciutats i territoris, i no escapa a aquesta dialèctica. Doncs bé, aquí hi ha algunes possibles realitats que es presenten sovint com a solucions:

  • Un altre cas d’èxit, en aquest cas més vinculat a la universitat, seria l’Urban Mill de la Universitat d’Aalto (a Espoo, Finlàndia), un espai de coworking impulsat l’any 2013 on representants del sector públics i privat poden reunir-se amb els instituts de recerca en projectes de cooperació de caràcter interactiu i creatiu.

Potser la síntesi del paradigma de la innovació es troba aquí, en el Global Innovation Index (GII). És un informe anual que inclou el rànquing mundial de la innovació de les economies nacionals. Des de 2008 ençà s’ha consolidat com la referència líder en la innovació, amb l’objectiu de comprendre amb major detall els seus aspectes humans per a l’òptim disseny de polítiques que ajudin a promoure el desenvolupament econòmic a nivell local, partint d’una visió horitzontal i àmplia que va més enllà de com s’havia mesurat tradicionalment l’R+D.

Global Innovation Index

Global Innovation Index

Sostenibilitat, creixement zero i nova economia per a ciutats i territoris?

El cert és, però, que les dades macroeconòmiques indiquen que en els darrers anys el creixement econòmic mitjà mundial està estancat en l’1-2% malgrat la intensitat amb la que s’han aplicat les tecnologies de la informació i la comunicació des de la dècada de 1990.  Però d’altra banda, les possibilitats reals d’una economia de creixement zero i les seves implicacions pràctiques semblen, ara per ara, una quimera. Si bé la necessitat de creixement continuat és una causa generadora de problemes (ambientals, de desigualtat), les implicacions materials del creixement zero no semblen assumibles per als humans ni tan sols des d’un punt de vista cultural.

Aleshores, quina és l’alternativa per al desenvolupament econòmic de ciutats i territoris? Potser ja s’està aplicant una “tercera via”: creixement sostenible, especialització productiva intel·ligent a partir dels recursos endògens, producció i consum de proximitat i les tecnologies de disseny i fabricació de baix cost desenvolupades en entorns de co-creació. Són aquests uns fonaments sòlids per a una nova economia? És difícil de saber, però el que no pot assumir cap dels actors implicats en el creixement econòmic local (empreses, sector públic, ciutadans, actors del coneixement) és no fer res. I des de la Unió Europea sembla que s’aposta en aquesta direcció.

Deixa un comentari