Reforçar les cures: perquè, com i per a qui?

Les cures són el punt zero de qualsevol sistema social i de salut. Però a Catalunya fa massa anys que en parlem i massa pocs que actuem amb força. Aquesta distància entre discurs i realitat ha generat frustració, desconfiança i esgotament familiar. Les persones amb necessitats de cures múltiples viuen en un laberint de portes que no connecten. El nou model institucional promet un canvi, però cal analitzar-lo amb mirada crítica.

Quines necessitats cal atendre en cures?

Les cures són un conjunt de serveis que cal entendre com a ecosistema. Les persones que necessiten cures acumulen sovint més d’una condició alhora: l’envelliment conviu amb discapacitats físiques, intel·lectuals i malalties mentals i també amb diagnòstics com el TEA i realitats de vulnerabilitat social. Les cures encara recauen en gran part en les famílies, persones cuidadores invisibles allà on no arriba l’ecosistema. No és un atribut individual, és una situació relacional i comunitària.

Les necessitats comencen per la cobertura bàsica:

• Hores suficients d’atenció domiciliària.
• Centres de dia amb més places reals.
• Accés assequible a productes de suport, adaptacions i assistents personals.
• Cal salut comunitària que no expulsi a l’hospital el que hauria de resoldre el barri.
• Més recursos i dispositius de psiquiatria i psicologia pública sense llistes de mesos d’espera per a ser atès.

En definitiva, cal més atenció a les persones cuidadores amb serveis de respir familiar, suport pel benestar emocional i recursos per a evitar que se sentin culpables per no poder sostenir les situacions vitals en les que es troben. Per a avançar cap a aquests objectius, cal integrar més la informació, més professionals, més coordinació i menys burocràcia. Les persones cuidadores també necessiten punts únics d’atenció que siguin útils i empàtics.

En definitiva, el problema central no és només la manca de recursos sinó també el disseny fragmentat que obliga a repetir explicacions, informes i energies. Les cures han de facilitar la vida quotidiana des del respecte i no des de la desconfiança administrativa.

Què és l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària?

El Parlament de Catalunya, el dia 19 novembre 2025 va aprovar la creació de l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària. L’Agència es concep com a un organisme que permetrà unir, per primera vegada, la planificació, la governança i l’acció conjunta dels sistemes de salut i de serveis socials. L’Agència té per objectiu fer possible la transformació del model d’atenció a les persones amb necessitats socials i sanitàries concurrents al llarg de totes les etapes de la vida.

L’Agència neix amb l’encàrrec de trencar la separació entre drets socials i sistema de salut i, per tant, haurà de planificar, coordinar i impulsar polítiques integrades. També haurà de fer interoperables els sistemes d’informació com a pedra angular de l’ecosistema de cures.

L’Agència tindrà un sistema de governança compartida amb els departaments de salut i drets socials, els ens locals i el Tercer Sector. En conseqüència, aquest sistema de governança plural és la seva millor carta de presentació, però també el seu repte més gran davant el risc de paràlisi o inoperància. La funció principal serà dissenyar rutes de cures integrades per a evitar duplicitats i solapaments mitjançant un pla únic de cura per persona. També haurà d’introduir sistemes de pagament per resultats i valor.

Valoració: impacte en les persones i riscos

Pel que fa a recursos, la nova Agència té previst un desplegament ràpid de sis mesos, segons estableixen els estatuts i un any per a estar plenament operativa. Malgrat aquestes bones perspectives, no hi ha números públics tancats del pressupost inicial ni de la dotació d’equips. Caldrà veure com es concreta el múscul operatiu de la nova estructura i l’organigrama final que en resulta per a contractar cures, retenir professionals i alliberar temps de descans per a les famílies.

D’altra banda, és reconegut que en relació a la provisió de cures hi ha una mancança estructural de recursos econòmics per a reforçar els serveis i els dispositius de cures. A més, també hi ha un risc en  la mesura del valor, doncs parlar de resultats en cures és delicat: els indicadors haurien de reflectir la complexitat real i que es valori de manera equànime tant la cura intensiva com la cura més humana.

Altres riscos que poden hipotecar l’èxit de l’Agència podrien ser, entre altres:

• La gestió de la privacitat de les dades, atès que operar entre diferents sistemes pot vulnerar protecció si no es fa bé, vetllant sempre per la seguretat, la transparència, els drets digitals i el consentiment real de l’usuari.
• La reducció dels tràmits burocràtics vol dir més simplificació i reescriure procediments, no només superposar-los sota el logo de la nova Agència
• La impossibilitat de definir i disposar d’un o nou professional referent estable que facilités a les famílies l’accés ràpid als dispositius de cures o més atenció domiciliària que evités la institucionalització.
• La cobertura real dels serveis de cures, que deriven de la llei de dependència de l’any 2007. Les hores de SAD continuen sent insuficients, les places públiques de respir són escasses, la figura de l’assistent personal és molt poc present i l’atenció en salut mental (CSMIJ, CSMA, GSAMs, entre altres) és massa lenta.
• Coordinació, finançament i reconeixement vers les entitats del Tercer Sector que també posen a disposició recursos i serveis de cures, sempre amb un gran compromís, vocació de servei i professionalitat. L’ecosistema català de cures no s’entendria sense les entitats d’impuls privat i amb vocació social que sovint van per davant de la pròpia administració pública en innovació i pro activitat.

Endavant amb l’AGAISS-Cat

En definitiva, existeix consens que el problema de les cures a Catalunya no és el diagnòstic sinó la priorització política i pressupostària. Addicionalment, les famílies viuen un dèficit d’informació a l’hora d’accedir a recursos i dispositius de cures, així com d’uns recursos reals d’acollida al món de les cures quan apareix la necessitat, molt sovint de manera inesperada. Cal, per tant, compartir finestretes, dades i llenguatge.

Des d’Utrans, que hem participat en diferents col·laboracions professionals centrades en la provisió de serveis de cures amb entitats com Barcelona Activa o la Diputació de Barcelona, animem les responsables públiques a treballar per a una integració real i no només nominal, lluny de barreres administratives, visions poc àmplies que no posen la persona al centre i cobertures fragmentades. Cal lideratge clar i objectius públics mesurats. També aconsellem un sistema de control social independent, que faciliti el retiment de comptes en aquest procés d’integració.

En qüestió de cures, cal fer un tomb que redueixi portes d’entrada a l’ecosistema de cures, afegeixi més hores d’atenció i simplifiqui circuits. Seguirem el procés de l’AGAISS-Cat de ben aprop!