Al llarg dels darrers anys s’ha produït un intens debat sobre quin ha de ser el rol de les noves tecnologies en la gestió del dia a dia de les ciutats. Urbanistes, autoritats locals, investigadors, periodistes, empreses tecnològiques i experts en noves tecnologies debaten públicament sobre si ha de primar l’òptica de la Ciutat Intel·ligent (‘Smart City’) o la de la Ciutat Democràtica (‘Democratic City’).

Algunes veus sostenen que elements com la universalització de les connexions sense fil i la incorporació de sensors arreu de la ciutat, amb l’elevat volum de dades que proporcionen a aquells qui els han de proveir serveis d’interès públic, milloraran el dia a dia dels habitants de les ciutats. Per contra, n’hi ha d’altres que es preocupen pel fet que els ciutadans aportin, de manera inconscient, grans volums de dades a empreses privades que operen sota una lògica  lucrativa, mostrant la seva oposició  a la vella idea del Panòptic de Jeremy Bentham actualitzada en l’era digital.

Les arrels d’aquesta darrera visió es remunten al clàssic temor que creen els avenços tecnològics, lligat sobretot a com poden ser utilitzats per modificar la distribució del poder dins la pròpia societat. El concepte d’Smart City, en aquest sentit, implica qüestions d’arrel molt profunda i han provocat un creixent debat tant pertinent com apassionat.

 

Pros i contres

Algunes de les raons que sostenen cada visió són:

  • El concepte de Ciutat Intel·ligent (‘Smart City’) és un concepte ideat per grans empreses tecnològiques per presentar les seves solucions a l’administració pública i obtenir-ne contractes.
  • Les TIC aplicades als serveis urbans a través de l’Internet de les Coses (IoT) comporta més eficiència i fa la vida més fàcil als ciutadans a través de solucions com ara la gestió d’estacions de bicicleta compartida, l’enllumenat públic, la gestió del trànsit i l’aparcament o l’optimització de la gestió de residus, entre d’altres.
  • El concepte de Ciutat Intel·ligent (‘Smart City’) necessita una redefinició. Cal posar el focus en el paper dels ciutadans en la seva construcció en un enfocament més col·lectiu i de dalt a baix (‘bottom-up’). Cal evitar el risc que les eines que ens proporciona la Smart City puguin convertir la ciutat en una arena de vigilància permanent i l’accés a dades privades fora de tot control democràtic.
  • Els avenços tecnològics no poden aturar-se en base a una actualització del pensament luddita en ple segle XXI, que s’oposa a la digitalització i al rol de les noves tecnologies. És més, la Smart City permet iniciatives de dades obertes en àmbits com ara la simulació i planificació d’emergències, la gestió dels fluxos de ciutadans desplaçant-se per la ciutat i el territori o la implantació de nous serveis per a la gestió urbana. Per dir-ho més fàcil, i en termes Orwellians, el Gran Germà simplement no existeix.
  • Si fiem tota la gestió de la Smart City a un panell de control en un centre d’operacions i la tecnologia falla, poden aparèixer problemes greus en cas d’emergència.

En definitiva, n’hi ha que veuen que la Smart City com una oportunitat que els Ajuntaments no poden deixar passar per tal d’assolir nivells d’eficiència, seguretat, confort i sostenibilitat sense precedents, mentre d’altres veuen aquest concepte com un conjunt d’idees que no poden servir als interessos de la ciutadania perquè directament atempta contra la democràcia.

El cas de Barcelona. Debatent i perdent posicions alhora?

Fa un parell d’anys, Barcelona se situava al mateix nivell de ciutats com Londres, Nova York i San Francisco com a una de les ciutats més creatives en solucions d’Smart City. L’any passat, de fet, Barcelona fou reconeguda com a ‘Global Smart City’ pel Juniper Research ranking, només superada per Nova York i Londres.

Amb l’arribada del nou equip de govern, però, sembla que a l’Ajuntament es mostra escèptic amb la visió d’Smart City que tenien els seus antecessors. Alguns projectes de desenvolupament de nous projectes de ciutat lligats a grans empreses tecnològiques han estat ajornats, i el paper de Barcelona com a ciutat ambaixadora sobre el tema sembla que s’hagi difuminat fins al punt que Barcelona no va assistir a l’Smart City Expo de Puebla (Mèxic) i el febrer d’enguany. Per què?

Sembla que les autoritats municipals de Barcelona estan atrapades en el debat entre Smart City i Democratic City, ja que han optat per redefinir els objectius i continguts subjacent al discurs sobre l’Smart City de l’anterior govern municipal. Les noves idees ara són la de smart citizen i democracy city, dos conceptes que encara manquen d’una definició i d’un procés d’implementació efectiva a través de polítiques públiques concretes. Potser seria útil convidar a aquells que participen en aquest debat a fer una ullada al nostre darrer article sobre el tema.

De moment, no ens queda més remei que esperar a veure què succeeix a la propera edició de l’Smart City Expo World Congress, que tindrà lloc el proper mes de novembre a Barcelona.

Deixa un comentari